La frustració forma part de la persona, sempre hi haurà alguna cosa que
esperem i que no es podrà complir o dur a terme. Frustrar-se és natural, per
tant, és bo que des de petits aprenguem a fer front a les frustracions de
manera constructiva.
Com a adults, hem de buscar el terme mig, no es tracta de que els posem
més pedres al camí de les que ja es
trobaran, amb l'objectiu de que "es facin més forts" o amb l'afegitó
de que "és pel seu bé" però tampoc de sobreprotegir-los i rescatar-los
constantment.
Com a pares, ens angoixa el patiment dels nostres fills, i a vegades tenim
la tendència a "rescatar-los" per tal de que no es frustrin, o a establir
profecies del què passarà ("si puges
aquí cauràs", "si no et poses la jaqueta estaràs malalta",...).
Si sempre els rescatem, no els deixarem experimentar les conseqüències
(positives o negatives) de les seves decisions i els privarem de la satisfacció
de sortir-se'n ells sols.
Valorem l'esforç com a quelcom positiu. Sempre que sigui un esforç
raonable, és bo que els nens aprenguin
que per aconseguir certs èxits hem de dedicar-hi esforços i no deixar-ho córrer
a la primera dificultat que trobem.
Els errors o els fracassos no són quelcom negatiu sinó "oportunitats per aprendre", per tant, els nostres fills,
malgrat es frustrin han de tenir l'oportunitat d'aprendre dels errors i així superar
la frustració de manera constructiva.
La gestió de la frustració és quelcom que s'aprèn, al principi els infants difícilment
seran capaços de gestionar la frustració per ells mateixos, necessitaran eines
externes (suport de l'adult), a mesura que els nens es van fent grans aniran trobant
ells mateixos les estratègies. Però per a trobar aquestes estratègies, eI
nostre paper de models és important, així que quan cometem un error o quan
alguna cosa no és com esperàvem, fem visibles les nostres eines de gestió
emocional per tal de que les puguin aprendre i imitar.
El nostre paper és el d'acompanyar, d'estar presents, de motivar perquè
l'altre adquireixi confiança en ell mateix i descobreixi els seus propis
límits. Com diu Jane Nelsen, el nostre lema hauria de ser "no facis el que el nen pugui fer per ell mateix",
d'aquesta manera seran adults amb habilitats per a la vida, adults capaços de
sortir de la seva zona de confort.
