La paraula “límits” sovint l’associem a connotacions negatives: normes,
control, premis/càstigs, autoritat, obediència, “no pots”,
manipulació, rebel·lió, lluites de poder, guanyador/perdedor,... i això fa que
sovint fugim de l’establiment de límits. Però realment els límits, són
necessaris i ens aporten beneficis, sempre que els establim com a referents, de
manera coherent, participada, empàtica i amb respecte pel nen, l’adult i la
situació.
Els límits tenen com a funció proporcionar:
Seguretat: saber en quin interval em puc moure, tenir una guia, unes pautes,...
Llibertat i responsabilitat: faig ús de la meva llibertat per
situar-me dintre els límits, assumeixo les conseqüències en el cas de no
fer-ho.
Respecte: respectar i demanar que respectin els límits per millorar la convivència amb els altres i
cuidar-me a mi mateixa. Ser capaç de mostrar disconformitat amb un límit/norma
de manera respectuosa.
Autocontrol: no sempre puc fer tot el que vull, tenir la força i valor per actuar
dintre els límits.
Ordre: els límits són necessaris per a una convivència harmònica, per tenir
unes pautes mínimes, a poder ser consensuades, per viure en comunitat (família,
escola, poble,...).
Creixement: Entrenament per la tolerància i la frustració.
Què haurem de tenir en compte al posar límits?
Nivell maduratiu: no és el mateix un nen de 2 anys, de 6 o de 15, establirem o acordarem límits
en funció d’això.
Necessitats físiques i emocionals: Si el nostre fill o alumne té son,
gana, cansament,... o bé està trist, rabiós, eufòric,... primer haurem
d’intentar solucionar aquestes necessitats, o almenys tenir-les en compte per
adaptar-nos a aquestes circumstàncies.
Adequació de l’entorn: Sobretot quan són petits, si no
volem que toquin un gerro de vidre no el deixem al seu abast. Quan són petits
és millor adaptar els espais, els materials,... que no haver d’estar tot el dia
dient “no”.
Confiança: els nostres fills creixeran molt ràpid, dintre uns paràmetres de
seguretat, donem-los la possibilitat de provar coses, de cometre errors, de
frustrar-se, d’experimentar, de créixer, de ser autònoms,...
Acompanyament i testimoniatge: si els adults donem valor a
respectar els límits és més fàcil que els nostres fills també n’hi donin. Si
ens veuen constantment saltant-nos les normes, aprendran més del nostre exemple
que de les nostres paraules, i probablement també se les saltaran.
Per altra banda, l’establir límits i normes també els ajudarà a ells a
establir límits i normes davant els altres, a fer-se respectar i fer entendre
que “no tot s’hi val”
Parlar en positiu: Enumerem els límits en positiu, en lloc de dir el què
no poden o no han de fer centrar-nos en el què sí poden fer. (en lloc de no
tiris la roba pel terra, posa la roba al cubell de la roba bruta).
Cooperació: a mesura que els nostres fills i filles van creixent farem que
s’impliquin a l’hora d’establir normes i límits. Si ells han participat en
aquest procés, se’ls ha tingut en compte, si han pogut expressar el seu punt de
vista... serà més fàcil que els compleixin. En cas que no hi puguin
participar, expliquem-los el sentit de les normes.
Respecte per la curiositat: Els nens acostumen a ser curiosos,
els agrada experimentar i provar coses. Ja està bé que posem límits, però
intentem que aquests respectin aquest instint de descoberta. Potser no poden
pintar la paret però sí que poden pintar les rajoles de la dutxa amb tempera i
després borrem o posem paper d’embalar i que ens facin una obra d’art.
Amor: Establim els límits amb finalitats positives, perquè estimem els nostres
fills, per millorar la convivència, per respectar-nos a nosaltres mateixos
Hi ha límits que els haurem d’establir els adults, però igualment, per
damunt de tot hi haurà el respecte a l’altre i a nosaltres mateixos.
